Al company Àlvar Badia

Una de les pel·licules italianes més recomanables dels últims 10 anys és "I cento passi", del director Marco Tullio Giordana. Tracta sobre la vida de Peppino Impastato, un jove comunista sicilià especialment compromés en la lluita contra la màfia. Impastato va morir assassinat, per ordre del cap mafiós Tano Badalamenti, el 9 de maig de 1978, el mateix dia en què Aldo Moro moria assassinat per les Brigate Rosse. Aquesta coincidència va provocar que la mort del jove Peppino passés gairebé inadvertida en la premsa de l'època.

Salvant totes les distàncies, la nit del passat dissabte 3 de gener de 2009 s'ha produït una situació que m'ha portat a la memòria aquest cas. Mentre les tropes israelianes iniciaven la invasió terrestre a la franja de Gaza, ens deixava el company i camarada, Àlvar Badia. Per això vull aprofitar la modesta difusió que em permet el bloc per recordar-lo.

No sóc ni molt menys dels que millor el coneixia. Els seus companys del moviment de solidaritat amb Cuba o de l'assemblea de l'Eixample d'EUiA, segur que sabrien transmetre molt millor com era l'Àlvar militant i també l'Àlvar company i amic.

Deixeu-me, per tant que en recordi només alguns detalls fragmentaris. L'Àlvar era d'aquella gent del Partit, que quan els de la meva quinta estàvem a la Joventut, ens cuidava molt. Acostumava a venir als nostres actes i a les Festes Revolució i de tant en tant el veies entrar al nostre local i fer una aportació econòmica, sempre de forma discreta. El record que en tinc a un nivell més personal, és el d'una persona afectuosa i atenta, serena, que mai no aixecava la veu per defensar els seus arguments. En canvi, sabia fer ús de la ironia, amb un gran sentit de l'humor.

Un cop a l'Avant, també he seguit comptant amb el seu suport tranquil. Sempre ha vingut a les activitats que hem organitzat. Recordo que ens va proposar, al Consell de Redacció, encarregar-se de distribuir a les bústies dels edificis del seu barri, els exemplars de l'Avant que quedessin com a excedent. Aquest fet senzill, crec que caracteritza un altre aspecte a destacar de l'Àlvar: era un Militant de Base, així amb majúscules. Era membre del Comitè Central del PCC, és a dir, membre de la seva direcció. Però tenia un contacte directe amb l'aplicació concreta i quotidiana del projecte del Partit. Per a ell, el "moviment de solidaritat" o "el moviment socio-polític" no eren només apartats abstractes d'un document polític, sinó que eren persones, organitzacions més grans o més petites, contrast d'opinions amb la gent del voltant... Sí, segurament, era dels "imprescindibles".

Ara fa uns dies, una aturada cardíaca el va sorprendre mentre estava presentant un Cafè dels Divendres a la Fundació Pere Ardiaca. Malauradament, no se n'ha sortit. Sense que pugui servir de consol, com a mínim podem alegrar-nos que precisament en aquests dies, el seu estimat poble cubà hagi pogut celebrar el cinquantè aniversari de la revolució.

És amb aquest record i amb molta pena per la teva pèrdua, que et diem: salut camarada!