Pronunciamiento o intervención

Cerramos esta edición del Avant poco después de la celebración de la IXª Asamblea Federal de Izquierda Unida. Seguimos por lo tanto pendientes de la elección del nuevo coordinador o coordinadora de la formación y de la configuración definitiva de la nueva dirección. Sin embargo, no queremos renunciar a realizar una primera valoración sobre los resultados políticos de la Asamblea ni a apuntar algunas consideraciones en relación al proceso de "refundación" que se acaba de iniciar.

No es cierto que nos encontremos en el mismo punto que antes. A pesar de la persistencia de algunas posiciones ancladas todavía en dinámicas del pasado, hay algunos elementos que se han impuesto con fuerza y con amplio consenso en el debate asambleario. En primer lugar, la apuesta por el carácter unitario de IU y por fomentar la abertura hacia sectores progresistas ideológicamente diversos. En segundo lugar, la constatación de la necesidad de recuperar la actividad mobilizadora y de vincularla a la actividad institucional. Y, finalmente, la recuperación de un vínculo estrecho y orgánico con el mundo del Trabajo.

Pero hay un aspecto sobre el cual resulta complicado establecer un consenso explícito y que tiene que ver con dos formas distintas de concebir la acción política. Por una parte tenemos la que podríamos denominar "política de pronunciamientos", que sitúa en primer término y de forma un tanto abstracta, la coherencia entre las tomas de posición y el propio ideario. Desde este punto de vista se acostumbra a considerar que los debates se pueden ganar simplemente por el hecho de contar con los argumentos más justos. O todavía más ingenuamente que a más inflexibilidad en los propios planteamientos, mejores resultados. Esta práctica política resulta poco dialéctica y acostumbra a dificultar, entre otras cosas, la participación en gobiernos de carácter plural, a raíz de las fuertes contradicciones que se pueden generar en ellos.

Alternativamente, hay una concepción de la política que pone en el centro los resultados y las consecuencias que comporta cada decisión tomada, cada acción realizada, cada voto emitido. Desde este planteamiento, tiene poco sentido adoptar posturas en términos abstractos y lo que hace falta es tomar en consideración siempre cuáles son las condiciones en que se tiene que producir la toma de decisiones. ¿Cuál es la correlación de fuerzas? ¿Cuál ha sido el grado de participación y movilización popular en relación a lo que se debate? ¿Y, sobre todo, qué decisión representa, globalmente, un avance mayor para los intereses de los trabajadores y las trabajadoras?

Esta "política de intervención" resulta obviamente más laboriosa, en tanto que exige siempre ir más allá de la crítica, con propuestas no sólo justas sino sobre todo viables y aplicables a corto, medio y largo plazo. Al mismo tiempo, parte de la convicción, no por cruda menos cierta, de que en la lucha política, los debates no los gana quien tiene más razón sino quien cuenta con más fuerzas. Y, por supuesto, esta práctica política es inseparable del reforzamiento de los mecanismos de trabajo y de debate colectivos, que son los que permiten que la percepción de las problemáticas no se produzca en base a rasgos generales sino que se convierta en especializada y fundamentada.

Lejos de querer caer en posturas posibilistas, cuando hablamos de "intervención" lo hacemos en relación a todas las esferas donde se ejerce el poder: la política, pero también la social, la económica o la cultural. En todas ellas hay que marcar objetivos y para cualquier decisión se las tiene que tomar a todas en consideración. Así, por ejemplo, si en relación a una cuestión no ha habido capacidad mobilizadora ni ningún tipo de presión social, puede resultar conveniente apoyar una reforma legislativa que suponga pequeños beneficios para los trabajadores y las trabajadoras. En cambio, si el grado de participación social ha sido elevado y se ha producido un incremento de la organización de los trabajadores y las trabajadoras, posiblemente convenga tomar otra postura, para evitar la desmovilización y poder aspirar a objetivos más ambiciosos.

La política de intervención resultará sin dudas contradictoria y exigirá un esfuerzo creativo mayor. Pero es el único antídoto para eludir posturas maximalistas o parlamentaristas y dotar de significado aquello de ser "una fuerza útil para los trabajadores y las trabajadoras".

Editorial del Avant de diciembre de 2008

Aquest mes, publico l'editorial de l'últim número de l'Avant també en castellà, ja que el tema és d'interès a tot l'Estat i també per possibilitar que tots els companys i companyes d'ILoveIU puguin participar de tant en tant en aquest bloc.

Pronunciament o intervenció

Tanquem aquesta edició de l’Avant poc després de la celebració de la IXa Assemblea Federal d’Izquierda Unida. Seguim per tant pendents de l’elecció del nou coordinador o coordinadora de la formació i de la configuració definitiva de la nova direcció. Tanmateix, no volem renunciar a realitzar una primera valoració sobre els resultats polítics de l’Assemblea ni a apuntar algunes consideracions en relació al procés de “refundació” que tot just s’acaba d’encetar.

No és cert que ens trobem en el mateix punt que abans. Tot i la persistència d’algunes posicions ancorades encara en dinàmiques del passat, hi ha alguns elements que s’han imposat amb força i amb ampli consens en el debat assembleari. En primeríssim lloc, l’aposta pel caràcter unitari d’IU i per fomentar-ne l’obertura cap a sectors progressistes ideològicament diversos. En segon lloc, la constatació de la necessitat de recuperar l’activitat mobilitzadora i de vincular-la a l’activitat institucional. I, finalment, la recuperació d’un vincle estret i orgànic amb el món del Treball.

Però hi ha un aspecte sobre el qual resulta complicat establir un consens explícit i que té a veure amb dues formes distintes de concebre l’acció política. D’una banda tenim la que podríem anomenar “política de pronunciaments”, que situa en primer terme i de forma un tant abstracta, la coherència entre les preses de posició i el propi ideari. Des d’aquest punt de vista s’acostuma a considerar que els debats es poden guanyar simplement pel fet de comptar amb els arguments més justos. O, encara més ingènuament, que a més inflexibilitat en els propis plantejaments, millors resultats. Aquesta pràctica política resulta poc dialèctica i acostuma a dificultar, entre d’altres coses, la participació en governs de caire plural, arran de les fortes contradiccions s’hi poden generar.

Alternativament, hi ha una concepció de la política que posa al centre els resultats i les conseqüències que comporta cada decisió presa, cada acció realitzada, cada vot emès. Des d’aquest plantejament, té poc sentit adoptar postures en termes abstractes i el que cal és prendre en consideració sempre quines són les condicions en què s’ha de produir la presa de decisions. Quina és la correlació de forces? Quin ha estat el grau de participació i mobilització popular en relació al que es debat? I, sobretot, quina decisió representa, globalment, un avenç més gran per als interessos dels treballadors i les treballadores?

Aquesta “política d’intervenció” resulta òbviament més laboriosa, en tant que exigeix sempre anar més enllà de la crítica, amb propostes no només justes sinó sobretot viables i aplicables a curt, mig i llarg termini. Alhora, parteix de la convicció, no per crua menys certa, que els en la lluita política, els debats no els guanya qui té més raó sinó qui compta amb més forces. I, per suposat, aquesta pràctica política és indestriable del reforçament dels mecanismes de treball i de debat col•lectius, que són els que permeten que la percepció de les problemàtiques no es produeixi en base a trets generals sinó que esdevingui especialitzada i fonamentada.

Lluny de voler caure en postures possibilistes, quan parlem d’”intervenció” ho fem en relació a totes les esferes on s’exerceix el poder: la política, però també la social, l’econòmica o la cultural. En totes elles cal marcar objectius i per a qualsevol decisió se les ha de prendre totes en consideració. Així, per exemple, si en relació a una qüestió no hi ha hagut capacitat mobilitzadora ni cap mena de pressió social, pot resultar convenient recolzar una reforma legislativa que suposi petits beneficis per als treballadors i les treballadores. En canvi, si el grau de participació social ha estat elevat i s’ha produït un increment de l’organització dels treballadors i les treballadores, possiblement convingui prendre una altra postura, per evitar-ne la desmobilització i poder aspirar a objectius més ambiciosos.

La política d’intervenció resultarà sens dubtes contradictòria i exigirà un esforç creatiu més gran. Però és l’únic antídot per defugir de postures maximalistes o parlamentaristes i dotar de significat allò de ser “una força útil per als treballadors i les treballadores”.

Editorial de l'Avant de desembre de 2008

EUiA: l'esquerra a la catalana

Aquest cap de setmana, hem celebrat la Va Assemblea D’Esquerra Unida i Alternativa. En general, crec que els delegats i delegades, així com les persones convidades, ens n’enduem una bona sensació. Dels diferents aspectes que se’n podrien destacar, en voldria remarcar els següents, fruit d’unes primeres impressions encara poc reflexionades.

En primer lloc, la centralitat del Món del Treball, tant pel que fa a la proposta programàtica, com pel que fa a la composició de la militància. La relació orgànica, i no només com a interlocutors, amb la classe treballadora és una garantia per tal de no perdre el pols de les preocupacions reals del poble de Catalunya. La intervenció final del company Dani Alfonso de Nissan, acompanyat dalt de l’escenari per companys i companyes de moltes de les empreses que actualment estan plantejant expedients de regulació, no va ser més que la visualització simbòlica del seu protagonisme al llarg de tot el cap de setmana.

En segon lloc, el caràcter unitari. Realment, resulta alleujant i esperançador comprovar com s’han superat en el si d’EUiA els vells esquemes de “govern i oposició” entre les diferents sensibilitats. Com va assenyalar el mateix Jordi Miralles en la seva intervenció final, l’alt consens obtingut en tots els documents i en l’elecció del nou Consell Nacional no pot qualificar-se de “vot a la bulgara” sinó més aviat de “vot a la catalana”. Un “vot a la catalana” que es concreta en qüestions com el fet que de les 700 esmenes presentades, 680 s’han incorporat tal quals o de forma transaccionada. Es tracta per tant, d’un nou avenç que omple una mica més de significat la idea de “moviment sociopolític de base programàtica”. Confiem que aquest “canvi de cicle” pugui contagiar-se també el proper cap de setmana a l’Assemblea Federal d’Izquierda Unida.

En tercer lloc, a l’Hotel Barceló Sants hem vist una organització viva. Aquest potser és el punt més important i el més difícil d’explicar. Moltes, moltes cares noves, la majoria joves. Molts companys i companyes presents i actives en les organitzacions socials i culturals dels seus barris, de les seves poblacions. I, en la majoria dels casos, una discussió apassionada recolzada en un coneixement directe de les problemàtiques a debat.

Finalment i per tal de no caure en actituds triomfalistes, dues tasques fonamentals pendents. D’una banda dotar de concretesa i viabilitat a curt i mig termini les propostes davant la crisi econòmica i també les alternatives a les propostes del Govern d’Entesa amb les quals hi ha desacord. De l’altra, acabar de consolidar el caràcter de moviment de l’organització i reforçar la participació i la capacitat de decisió del conjunt de la Gent d’EUiA.