“El liberalismo se está desplomando como se desplomó el socialismo real en 1989. Bearn Sterns, Fannie Mae, Freddie Mac, AIG, son como piedras derribadas del Muro de Berlín liberal". Aquestes no són les extravagàncies de cap visionari radical, sinó les paraules amb què Iñaki Gabilondo obria el seu informatiu el passat 17 de setembre. La crisi econòmica ja fa mesos que ha deixat de ser una amenaça abstracta i està colpint de ple les condicions de vida de la classe treballadora. A l’Estat espanyol, el valor real dels salaris (el que té en compte l’augment del cost de la vida) és avui un 4% inferior al de fa deu anys; l’atur augmenta i torna a situar-se a nivells de finals dels noranta; alhora, el desenvolupament de l’estat del benestar espanyol segueix sent insuficient, fet que accentua ulteriorment la precarització vital de sectors cada vegada més amplis de la població.
L’abast de l’actual crisi econòmica i la seva doble component borsària i financera han motivat els continus paral·lelismes amb el crack del 29. Podem trobar-hi la mateixa matriu especuladora, mentre que la principal diferència sembla trobar-se en el caràcter dels productes sobrevalorats: productes industrials ara fa 70 anys, productes financers avui en dia. Sembla per tant recomanable mirar cap a enrere i, un cop identificades les nombroses diferències entre els dos contextos històrics, saber reconèixer-ne també els trets comuns. D’aquesta manera podríem evitar que es tornessin a cometre alguns errors que, en aquella tessitura, van aplanar el terreny a l’avenç dels règims feixistes.
D’aquesta anàlisi és d’on haurien de partir els debats de les properes assemblees d’EUiA i IU. En efecte, un dels primers riscos amb el qual cal fer els comptes és el de la divisió de la classe treballadora. La inseguretat econòmica i la creixent desconfiança en les institucions democràtiques són terreny fèrtil per a l’extensió de postures reaccionàries i per a la invenció d’un boc expiatori a qui culpar de la situació. Des d’aquest punt de vista, actituds com les del ministre Corbacho en relació a la immigració resulten especialment preocupants. Aquesta tendència només es pot contrarestar amb la presència organitzada i activa de les forces progressistes als centres de treball i als barris populars. Aquest hauria de ser, per tant, l’objectiu central dels dos processos assemblearis.
Alhora, també convé repassar quines van ser les mesures econòmiques amb què els governs de l’època van intentar superar la crisi i quins van ser-ne els resultats. D’una banda, les polítiques d’austeritat i d’equilibri pressupostari practicades a Europa van tenir efectes desastrosos. El cas del govern Brüning a Alemanya n’és un exemple paradigmàtic: sis milions de persones a l’atur van servir de rerefons a la ràpida escalada del moviment nazi. Més èxit van tenir l’increment de la despesa pública i les reformes socials del new deal estatunidenc. Però tampoc aquestes mesures van ser capaces de restituir a l’economia del país una estabilitat, que només recuperaria plenament amb la IIa Guerra Mundial.
S’han de tenir en compte aquestes experiències en un moment en què l’únic que es proposa davant la crisi és o bé la recepta neoliberal o bé una poc definida regulació del liberalisme. A les organitzacions de l’esquerra transformadora els correspon plantejar alternatives eficaces i justes a la crisi, que no propiciïn una nova crisi de majors dimensions. I, donada la delicadesa del moment, és recomanable que ho facin amb missatges clars i senzills, que portin seguretat i esperança a la immensa majoria de la població que es veu perjudicada per l’actual sistema econòmic.
Editorial de l'Avant d'octubre de 2008
