25 octubre 2008

Què està en crisi?


Està el capitalisme en crisi o ho estan simplement els excessos de la seva vessant neoliberal? Si haguéssim de respondre aquesta pregunta en funció del que podem llegir en les principals notícies de la premsa “oficial”, optaríem segurament per la segona opció. Es tractaria d’una crisi causada quasi exclusivament per les ànsies d’enriquiment sense límits d’uns pocs especuladors, que intervenen en l’economia internacional, com si es tractés d’un autèntic casino. Estaríem parlant per tant, d’un problema de dimensió ètica i no d’un col·lapse sistèmic.

La realitat, però, sembla ser una altra. Tal com ens explica Walden Bello, “al que estem assistint és a la intensificació d’una de les crisis o contradiccions centrals del capitalisme global: la crisi de sobreproducció” (Todo lo que usted quiere saber sobre el origen de esta crisis pero teme no entenderlo, www.sinpermiso.info, 5/10/2008). La finançarització de l’economia va ser una de les fórmules amb què el capital va intentar en els anys setanta del segle passat superar la saturació dels mercats i reactivar la demanda. A curt i mig termini, els resultats han estat els esperats, com ho demostra l’increment dels nivells de consum en els països del centre, quan en canvi el valor dels salaris reals s’ha mantingut pràcticament invariat.

Però tal com ens explica Bello, al costat de la finançarització, es va optar també per la reestructuració neoliberal i per la globalització dels mercats, per tal d’incrementar la taxa de beneficis. Òbviament, l’ofensiva contra els drets dels treballadors i contra la seva participació en la renda ha provocat també la disminució del seu poder adquisitiu. En aquest context, l’extensió del crèdit només ha suposat la posposició d’una nova crisi.

Alhora, a mesura que augmentava la desregularització del sector financer, s’amplificava també l’escletxa entre l’economia virtual dels mercats borsaris i monetaris i l’economia real de la producció de béns i serveis. Així, les crisis que s’han anat succeint en els darrers vint anys han tingut el denominador comú d’una bombolla financera que, un cop explotada, donava pas a una altra de més volàtil. Aquest és un dels trets característics del capitalisme del segle XXI.

Tornant a la pregunta inicial, més enllà de l’interès acadèmic, la seva resposta té implicacions directes sobre l’estratègia i la política d’aliances dels i les comunistes durant el proper període. Naturalment, a més de les condicions objectives, cal tenir en compte també les subjectives. En aquest sentit no podem més que constatar una correlació de forces molt desfavorable per a les classes treballadores. A més, la història ens demostra la capacitat que ha tingut el capitalisme de reformular-se en moments en què se’n proclamava la defunció.

Però en qualsevol cas, qualsevol programa de resposta d’esquerres a la crisi ha de tenir per objectiu una re-identificació entre el valor nominal i el valor real dels actius financers per garantir la base material de tota riquesa. Aquest reajustament pot tenir conseqüències negatives també sobre els petits estalviadors, sobre empreses que són rendibles i sobre els treballadors i les treballadores. Per aquest motiu, cal també un reforçament de les mesures socials estructurals per pal·liar aquests efectes.

Tot plegat, es tracta d’un debat obert, que probablement centrarà el proper procés congressual del PCC. En aquest debat, probablement hi apareixeran qüestions com el control dels moviments de capital, la transparència dels balanços empresarials o el control democràtic dels bancs centrals i de la resta d’institucions financeres. També que la Pau és un objectiu central per tal de restituir el contacte entre economia i producció. Finalment, seria interessant que se sotmetessin a debat també propostes més agosarades com ara les de l’escola Scientists for a Socialist Political Economy, que es van presentar a Caracas el passat 10 d’octubre (Programa General de Transición hacia la Economía Política del Socialismo del Siglo XXI en América Latina, www.rebelion.org, 11/10/2008).

Editorial de l'Avant de novembre de 2008

4 comentaris:

àngels ha dit...

Ei, Sandro, no et facis tant de pregar, que els teus escrits són molt interessants. Sobre el que dius del valor nominal i el valor real dels actius financers, crec sincerament que no és el tema principal, perquè d'aquests desajustos la història econòmica n'està farcida. Crec que és molt més determinant ara que s'ha volgut fer creure que eren "actius" financers --amb valor per a sí mateixos-- deutes i crèdits que s'havien de tractar com a tals: és a dir, la "inventiva" financera s'ha equiparat a la producció de mercaderies... I l'element determinant que no menciones és el paper del dòlar, que des de 1944 actua com a moneda hegemònica, dominant i dominadora (cada vegada més) recolzada per la força de les armes... Quan vulguis, en seguim parlant.

Carles ha dit...

Hola Sandro, he quedat flipat en veient aquesta proposta de transició económica al socialisme feta poc temps després que comencés a treballar en un titol semblant que está al colomí i que no sé si has llegit. Desd'una perspectiva nostra -econòmica i geogràfica- i, evidentment, com la latina, que ha de ser ampliada i treballada, però aplicable des d'el àmbit municipal fins a l'estatal. T'agrairia la miresis. Gràcies.

Anònim ha dit...

Ja era hora, tio! Després em fots bronca quan trigo a escriure per l'AVANT!!!!

Jordi Ribó

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Hola Sandro,

Crec que no hauríem d'oblidar que el rearmament moral, social i polític de la dreta que va donar lloc a l'actual fase del capitalisme i a la fusió neocon es va donar precisament en un context de crisi i estanflació, de la mà de Reagan-Thatcher-Pinochet.

Com la guerra, les grans crisis són llevadores de la història. Però enlloc està escrit quina cara farà el nou nadó.