La via italiana

Un italià que viu i treballa a Catalunya, és a tots els efectes un català més. Això no m’impedeix, però, seguir de molt a prop la vida política italiana. Històricament, aquesta s’havia caracteritzat per la profunditat dels debats i per l’alt nivell de formació i de participació del gruix de la societat civil en els afers públics. En canvi, en els darrers temps, una certa decadència sembla haver-se instal·lat en la societat italiana. Als que no hi vivim el dia a dia, resulta força incomprensible que un personatge com Silvio Berlusconi i tot el que aquest representa, pugui estar a punt de convertir-se de nou en el president del govern italià.

Afortunadament, encara hi ha senyals d’esperança, que provenen de l’esquerra italiana. Una esquerra que, per fi, es presentarà a les properes eleccions unida. Sabem de sobres que no hi ha vies, i que cada realitat necessita de solucions concretes i específiques. Però això no treu que davant l’actual desorientació substancial de l’esquerra transformadora a casa nostra, fem un cop d’ull al que fan i compagni e le compagne.

Primer exemple. Des de la seva participació i la seva defensa tenaç del govern Prodi, els partits de l’esquerra italiana van ser els principals impulsors, juntament amb les organitzacions socials progressistes, de la gran manifestació del passat 20 d’octubre contra la precarietat. Aquesta manifestació tenia com a objectiu precisament esperonar el govern perquè dugués a terme els seus compromisos en aquesta matèria.

Segon exemple. A Itàlia també s’està produint la imposició del bipartidisme, per via de l’actual llei electoral i de la programació de debats a dues bandes en els principals mitjans de comunicació. La resposta de La Sinistra / L’Arcobaleno no s’ha fet esperar: hi ha convocades sentades davant de les seves seus i altres mobilitzacions que involucrin la seva base social.

Tercer exemple. Dins de La Sinistra, els comunistes italians són els que més insisteixen a mantenir la centralitat del món del treball en l’acció política. Que aquesta no és només una declaració d’intencions, ho demostra, per exemple, la decisió del secretari del PdCI, Oliviero Diliberto, de cedir el seu lloc a les llistes de la coalició a un treballador metal·lúrgic de l’empresa Thyssen.

Què voleu que us digui, en moments així, encara em sento orgullós de ser també italià.