Veus per la Pau

Com sabeu, des de fa uns mesos s'ha posat en marxa una campanya a favor de la Pau i el Diàleg al País Basc.

El passat diumenge 28 de gener, es va dur a terme el primer acte públic, amb una concentració a la Plaça Sant Jaume. A l'acte, presentat per la Carme Sansa, hi van participar la Marina Rossell, la Montserrat Carulla, en Raimon, i cinc dones d'Ahotsak.

La propera cita important està prevista per a aquest dijous 22 de març, a partir de les 19:30 h, a la seu del districte de Gràcia (a la Plaça Rius i Taulets), amb l'acte "Veus per la Pau al País Basc". Personalitats diverses del món de la cultura, el dret, la comunicació o la recuperació de la memòria històrica, exposaran les seves raons per dir "Sí al procés de Pau", amb una mostra pública de suport a la campanya.

Les persones que intervindran seran:

Cassià Just, exabat de Montserrat
Neus Català, Presidenta de l'Amical de Ravensbrük
Gemma Calvet, advocada i membre de l'ACDDH
Ramon Llena, Jutges per la Democràcia
Fermín Muguruza, músic i impulsor de Milaka Bilaka
Manuel Espinar, Red por las Libertades y el Diálogo Social, Madrid
Martxelo Otamendi, director del diari "Berria"

L'acte el presentaran en Manel Barceló i la Montserrat Alcoverro, en nom de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (que ha donat el seu suport a la iniciativa) i la Mònica Sabata llegirà un breu manifest en nom de la campanya.

Al final de l'acte es donarà el tret de sortida a la recollida de signatures fotogràfica i s'escriuran les primeres ratlles d'un llibre que vol recollir els pensaments de totes aquelles persones que diuen "Sí al procés de pau"

En el moment actual, en què els sectors més reaccionaris s'obstinen a posar obstacles a aquest procés des de l'interès partidista i les pràctiques de confrontació, és especialment important donar "veu" a totes les iniciatives ciutadanes que es desenvolupin a favor de la Pau i el diàleg.

Espero veure-us a tots i a totes el proper dijous.

Salut, Pau i Diàleg.

Sobre moviment estudiantil

La del passat diumenge 25 de febrer va ser, d'alguna manera, la meva segona "jubilació". A la primavera del 2003 se celebrava la XIIa Assemblea Nacional de l'Associació d'Estudiants Progressistes, i jo en deixava la coordinació nacional. El moviment estudiantil i l'AEP van ser el terreny en què jo em vaig formar com a militant i suposo que aquest fet sempre deixa una empremta particular. Hi vaig aprendre moltes coses, i de fet a dia d'avui encara n'estic aprenent.

Em vull apuntar a la tònica commemorativa inaugurada pel Lluís i continuada per l'Eulàlia i el Bernat, arran de la celebració del XV aniversari de l'associació el proper divendres 9 de març. No pretenc fer balanços ni grans repassos històrics. D'una banda perquè uns altres ja els faran divendres millor del que jo sabria fer-los. De l'altra perquè aniversaris i homenatges normalment m'interessen en tant que serveixin en clau de futur. De manera que em limitaré a llançar algunes idees que m'he anat formant a partir de la feina i del debat durant els meus anys de sindicalisme estudiantil.

A la cloenda de la darrera Assemblea Nacional, vaig voler recordar que l'any passat també se celebrava el XL aniversari de la fundació del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la UB (SDEUB). En la meva opinió, hi ha tres trets que l'AEP comparteix (o hauria de compartir) amb aquest "predecessor". El primer, la voluntat unitària, oberta i d'acció en funció d'objectius concrets. El segon, el caràcter polític (que no partidista) de la tasca sindical, des del coneixement del paper que es juga a l'escenari català. I el tercer, el pragmatisme a l'hora de situar els objectius prioritaris i de treballar per aconseguir els màxim avenç del propi projecte de transformació de la universitat i de la societat.

En el marc d'aquestes premises generals i més aviat teòriques, recordo algunes qüestions pràctiques que em sembla interessant destacar.

La capacitat d'iniciativa en les propostes de mobilització, sempre amb uns objectius ben definits.

L'aposta per les assemblees com a espais de participació massiva i de mobilització que enriqueixen les propostes i n'amplifiquen la repercussió. Al costat d'això, una feina continuada per evitar-ne la sectarització o la degeneració en fòrums de discussió esteril.

L'esforç per connectar amb tot el que es mou a les facultats (corals, festes, activitats culturals, esports, cooperació...), per no ser uns "bitxos raros". Alhora, un intent d'esdevenir referents pel que fa a qüestions sindicals.

Una feina intel·ligent i pragmàtica als limitats espais de participació institucional, sempre buscant reforçar l'organització dels estudiants i aconseguir arrencar compromisos a favor d'una Universitat Pública.

La convicció que la lluita per una Universitat Pública és indestriable de la lluita per canviar el món, de manera que l'AEP pot esdevenir una caixa de ressonància del que passa més enllà de les aules. En funció d'això, una aposta sempre clara per recollir la pluralitat de perspectives, mai des de l'immobilisme i el no participar enlloc, sinó sempre a l'ofensiva, essent i influint a tot arreu.

Per suposat, també recordo moments de desorientació, hores i hores improductives, desànims, conflictes interns al final dels quals la majoria ja no sabia ni perquè havien començat, descoordinació, de vegades manca de valentia...

Però crec que tot plegat, les metrades a hores intempestives del matí, les nits a Margarit (sí, sí, sempre Margarit), els mòbils cremats per la premsa, el cap de la manifestació arribant a Sant Jaume quan la cua encara no havia arribat a Via Laietana, les assemblees de 5 persones, les Plataformes enceses, les assemblees de 150 persones, la I Trobada d'Estudiants Progressistes... van valer la pena.