En els darrers dies hem conegut algunes dades sobre l'economia espanyola que criden a la reflexió. El passat mes de maig, s'anticipava la dada de creixement interanual del PIB, que se situa en el 4%. D'aquesta manera, l'economia espanyola acumula tretze trimestres consecutius de creixement sostingut. Abans d'ahir, però, ens assabentàvem que tot i aquest fet, el salari real mitjà, s'ha reduït en un 4% durant els darrers deu anys, i que l'Estat Espanyol és l'únic de la OCDE on s'ha donat aquest retrocés. Aquestes dues dades serveixen per exemplificar algunes qüestions.
En primer lloc, que tal i com es defensa des de l'Esquerra, cal acabar amb la fe dogmàtica en el PIB, que n'identifica el creixement amb el progrés social. Tenim davant un exemple actual i concret de com uns índexs macroeconòmics a l'alça venen acompanyats d'una disminució en el poder adquisitiu dels treballadors i les treballadores.
En segon lloc, que no és cert que, tal i com declarava fa poc més d'un mes el ministre Caldera, aquest creixement signifiqui “més i millor ocupació”. En efecte, una de les principals causes de la disminució del valor real dels salaris ha estat el considerable augment de les feines poc qualificades i escassament remunerades.
Aquest quadre esdevé una mica més complet si hi afegim una altra dada coneguda també abans d'ahir, 24 de juny: el Banc Santander, obtindrà aquest any uns beneficis de deu mil milions d'euros, la qual cosa suposarà un increment superior al 30% en relació al 2006. És a dir, que uns dels principals beneficiats pel creixement macroeconòmic són els sectors financers i especuladors, fet que em sembla una mala notícia per almenys dues raons. D'una banda perquè no es tracta de sectors productius que generin riquesa material i impulsin el teixit industrial espanyol per tal d'evitar que ens convertim en un Estat dependent. De l'altra, perquè les classes socials beneficiades en aquests casos són aquelles oligarquies parasitàries que en el terreny polític tenen una expressió neo-franquista.
El procés de IIa Transició que l'Estat Espanyol necessita per deixar de ser una democràcia incompleta, té com a un dels seus eixos definitoris, l'impuls del caràcter social de l'estat. Les esquerres i els moviments socials no podem seguir postposant la mobilització per millors salaris, per habitatges dignes i assequibles, per la millora del transport públic, per una sanitat i una educació de qualitat, per la seguretat econòmica després de la jubilació... qüestions, totes elles vinculades a les condicions de vida quotidiana de la majoria social de l'Estat. I ens toca fer-ho des de plantejaments no sectaris que incloguin sectors socials i polítics diversos amb criteri ampli i amb exclusió categòrica del franquisme i de la seva base social.
En primer lloc, que tal i com es defensa des de l'Esquerra, cal acabar amb la fe dogmàtica en el PIB, que n'identifica el creixement amb el progrés social. Tenim davant un exemple actual i concret de com uns índexs macroeconòmics a l'alça venen acompanyats d'una disminució en el poder adquisitiu dels treballadors i les treballadores.
En segon lloc, que no és cert que, tal i com declarava fa poc més d'un mes el ministre Caldera, aquest creixement signifiqui “més i millor ocupació”. En efecte, una de les principals causes de la disminució del valor real dels salaris ha estat el considerable augment de les feines poc qualificades i escassament remunerades.
Aquest quadre esdevé una mica més complet si hi afegim una altra dada coneguda també abans d'ahir, 24 de juny: el Banc Santander, obtindrà aquest any uns beneficis de deu mil milions d'euros, la qual cosa suposarà un increment superior al 30% en relació al 2006. És a dir, que uns dels principals beneficiats pel creixement macroeconòmic són els sectors financers i especuladors, fet que em sembla una mala notícia per almenys dues raons. D'una banda perquè no es tracta de sectors productius que generin riquesa material i impulsin el teixit industrial espanyol per tal d'evitar que ens convertim en un Estat dependent. De l'altra, perquè les classes socials beneficiades en aquests casos són aquelles oligarquies parasitàries que en el terreny polític tenen una expressió neo-franquista.
El procés de IIa Transició que l'Estat Espanyol necessita per deixar de ser una democràcia incompleta, té com a un dels seus eixos definitoris, l'impuls del caràcter social de l'estat. Les esquerres i els moviments socials no podem seguir postposant la mobilització per millors salaris, per habitatges dignes i assequibles, per la millora del transport públic, per una sanitat i una educació de qualitat, per la seguretat econòmica després de la jubilació... qüestions, totes elles vinculades a les condicions de vida quotidiana de la majoria social de l'Estat. I ens toca fer-ho des de plantejaments no sectaris que incloguin sectors socials i polítics diversos amb criteri ampli i amb exclusió categòrica del franquisme i de la seva base social.
4 comentaris:
Molt bé que es segueixi amb la crítica del PIB com a gran i únic indicador de creixement i benestar! Fer-ho comporta moviments sísmics polítics i socials més grans del que sembla... vegis la insistència dels Estats Units perque el PIB tingui un pes rellevant (i distorsionador...?) en els indicadors de desenvolupament humà proposats per Amartya Sen.
Molt bon post. Caracteritzes molt bé la situació actual i les tasques polítiques que exigeix. Tinc certes reserves, però, sobre la vigència d'uns esquemes tan clars sobre el que temps enrere s'anomenava "expressió democràtica de la lluita de classes". És que potser el PSOE no té bancs afins?
Una altra dada per comparar amb la del descens dels salaris: la renta per habitant ha pujat en tres anys de 19.974 euros (2004) a 22.979 euros (2007). Descomptant l'efecte de la inflació, la renta per habitant actual és un 2'8 per cent superior a la del primer trimestre de 2006 [El País, 30/05/07]. En el programa electoral del PSOE es parlava d'assolir la convergència real entre l'increment de la renta per càpita amb l'augment de la despesa social també per càpita, però aquesta proposta sembla haver quedat oblidada en algun calaix polsegós de la Moncloa...
Jo només volia dir que estàs molt guapo en aquesta foto, Sandro.
Fins aviat.
Doncs jo només volia dir que ja fa molts dies que ens vas explicar el perquè no va bé l'Estat Espanyol...
Per què no canviem de xip¿?
Publica un comentari