Avui, tal i com deia de vegades el company Rua, faré allò tan lleig d'intervenir i marxar. Seré fora fins després de Sant Joan.
Però voldria afegir breument alguna idea per al debat sobre el caràcter democràtic de les revolucions populars llatinoamericanes i, més en concret, de la bolivariana.
En la darrera entrada vaig intentar repassar alguns aspectes al meu entendre positius del procés veneçolà, i també vaig intentar deixar clar que no els concebeixo com a un model exportable.
Avui, en canvi, voldria intentar posar l'accent en algunes qüestions sobre la relació entre moviment polític i moviments socials, que, un cop més tenint en compte les particularitats de cada societat, sí que crec que poden ser vàlides per a la nostra pràctica política.
En primer lloc, crec que val la pena recordar que molts dels esdeveniments que estem observant avui a Amèrica Llatina tenen les seves arrels en el Foro de Sao Paulo que es ve celebrant des de l'any 1990. Entre les idees força que els diferents moviments polítics i socials del continent hi han anat treballant, hi ha la decisió de passar de la lluita armada a la lluita democràtica de masses; la necessitat d'un procés d'integració regional; o l'aposta per una relació i col·laboració estreta entre forces polítiques i socials.
En aquest sentit, crec que el mèrit de les diverses forces polítiques que donen suport a Chávez, ha estat no limitar-se a tirar endavant reformes legislatives progressistes, sinó que s'ha fet un veritable esforç perquè aquells qui se n'havien de veure afectats, en fossin els principals protagonistes, tant en l'elaboració com en l'execució. No només, sinó que quan, com era d'esperar, han anat apareixent resistències per part dels sectors oligàrquics que veien afectats els seus interessos, hi ha hagut una resposta des de la mobilització de masses que ha permés fer avançar les reformes.
Crec per tant, que més que una xarxa política, el que s'està produint és una politització de les organitzacions socials i una implicació d'aquestes en la gestió dels serveis públics. Com a resultat, s'enforteix l'organització estable de la societat civil. L'exemple paradigmàtic en aquest sentit, van ser les mobilitzacions durant els dos dies següents al cop d'estat. Així com l'any 1989, arran de la pujada del preu del transport públic, les masses van baixar dels “cerros” de forma caòtica i saquejant comerços, al 2002, l'actitud popular va demostrar tenir clars els objectius polítics, i, de forma més o menys espontània, va saber concentrar-se, pacíficament davant del “Palacio de Miraflores” (seu presidencial) i del “Fuerte Tiuna” (seu del comandament militar). De fet, els veneçolans que jo he conegut, parlen d'un abans i un després en relació al cop d'estat. Segons diuen, el seu nivell d'exigència amb el govern, va augmentar després d'aquell episodi, des de la convicció que havia estat la seva mobilització el que havia fet tornar el president i que per tant, la seva permanència era el reflex de l'exercici del poder per part del poble veneçolà.
Amb aquest alt nivell de mobilització popular, de vegades es corre el risc de desgastar la poblacio o d'entrar en la lògica de la confrontació constant, temptació en la qual es pot caure, per tal de situar un enemic extern que permeti distreure l'atenció dels problemes reals. Però també és cert, que és aquest mateixa mobilització social la que permet dur a terme allò que reclamava fa uns mesos el company Felipe Aranguren, de mantenir-se sempre en aquella estreta línia entre la gestió del marc existent i l'ampliació democràtica i progressista d'aquest marc, fet que, al meu entendre, és necessari si realment aspirem a una altra societat.
Crec que el projecte de transformació amb què m'identifico té bastant a veure amb aquesta relació entre millora de les condicions de vida de la ciutadania i consecució de poder per part de la societat civil. Per suposat, i per enèssima vegada, la concreció que aquesta idea-força tingui a cada lloc i en cada moment, ha de ser diferent. En tot cas, la pregunta que suggereixo a les gents de l'esquerra transformadora que no s'hi veuen identificades, és quin és aleshores el seu projecte de transformació, més enllà del curt termini?
PS: A aquells i aquelles que tinguin interès a seguir coneixent i debatint la realitat veneçolana, els recomano assistir avui divendres 15 de juny a aquest acte.
Però voldria afegir breument alguna idea per al debat sobre el caràcter democràtic de les revolucions populars llatinoamericanes i, més en concret, de la bolivariana.
En la darrera entrada vaig intentar repassar alguns aspectes al meu entendre positius del procés veneçolà, i també vaig intentar deixar clar que no els concebeixo com a un model exportable.
Avui, en canvi, voldria intentar posar l'accent en algunes qüestions sobre la relació entre moviment polític i moviments socials, que, un cop més tenint en compte les particularitats de cada societat, sí que crec que poden ser vàlides per a la nostra pràctica política.
En primer lloc, crec que val la pena recordar que molts dels esdeveniments que estem observant avui a Amèrica Llatina tenen les seves arrels en el Foro de Sao Paulo que es ve celebrant des de l'any 1990. Entre les idees força que els diferents moviments polítics i socials del continent hi han anat treballant, hi ha la decisió de passar de la lluita armada a la lluita democràtica de masses; la necessitat d'un procés d'integració regional; o l'aposta per una relació i col·laboració estreta entre forces polítiques i socials.
En aquest sentit, crec que el mèrit de les diverses forces polítiques que donen suport a Chávez, ha estat no limitar-se a tirar endavant reformes legislatives progressistes, sinó que s'ha fet un veritable esforç perquè aquells qui se n'havien de veure afectats, en fossin els principals protagonistes, tant en l'elaboració com en l'execució. No només, sinó que quan, com era d'esperar, han anat apareixent resistències per part dels sectors oligàrquics que veien afectats els seus interessos, hi ha hagut una resposta des de la mobilització de masses que ha permés fer avançar les reformes.
Crec per tant, que més que una xarxa política, el que s'està produint és una politització de les organitzacions socials i una implicació d'aquestes en la gestió dels serveis públics. Com a resultat, s'enforteix l'organització estable de la societat civil. L'exemple paradigmàtic en aquest sentit, van ser les mobilitzacions durant els dos dies següents al cop d'estat. Així com l'any 1989, arran de la pujada del preu del transport públic, les masses van baixar dels “cerros” de forma caòtica i saquejant comerços, al 2002, l'actitud popular va demostrar tenir clars els objectius polítics, i, de forma més o menys espontània, va saber concentrar-se, pacíficament davant del “Palacio de Miraflores” (seu presidencial) i del “Fuerte Tiuna” (seu del comandament militar). De fet, els veneçolans que jo he conegut, parlen d'un abans i un després en relació al cop d'estat. Segons diuen, el seu nivell d'exigència amb el govern, va augmentar després d'aquell episodi, des de la convicció que havia estat la seva mobilització el que havia fet tornar el president i que per tant, la seva permanència era el reflex de l'exercici del poder per part del poble veneçolà.
Amb aquest alt nivell de mobilització popular, de vegades es corre el risc de desgastar la poblacio o d'entrar en la lògica de la confrontació constant, temptació en la qual es pot caure, per tal de situar un enemic extern que permeti distreure l'atenció dels problemes reals. Però també és cert, que és aquest mateixa mobilització social la que permet dur a terme allò que reclamava fa uns mesos el company Felipe Aranguren, de mantenir-se sempre en aquella estreta línia entre la gestió del marc existent i l'ampliació democràtica i progressista d'aquest marc, fet que, al meu entendre, és necessari si realment aspirem a una altra societat.
Crec que el projecte de transformació amb què m'identifico té bastant a veure amb aquesta relació entre millora de les condicions de vida de la ciutadania i consecució de poder per part de la societat civil. Per suposat, i per enèssima vegada, la concreció que aquesta idea-força tingui a cada lloc i en cada moment, ha de ser diferent. En tot cas, la pregunta que suggereixo a les gents de l'esquerra transformadora que no s'hi veuen identificades, és quin és aleshores el seu projecte de transformació, més enllà del curt termini?
PS: A aquells i aquelles que tinguin interès a seguir coneixent i debatint la realitat veneçolana, els recomano assistir avui divendres 15 de juny a aquest acte.
1 comentaris:
BRAVISSIMO CARO COMPAGNO SANDRO, TU SEI IL MIO HEROE
Publica un comentari