La roig-esfera (o un nou tipus de partit)

Ara que estem d’aniversaris val la pena reflexionar al voltant de l’empobriment que ha experimentat l’acció política al llarg del segle XX a Europa. Els pactes post-bèl·lics van relegar les forces transformadores a una activitat preeminentment institucional. Aquesta opció, tot i oferir possibilitats de millora de les condicions de vida dels treballadors i les treballadores, situava l’horitzó màxim, en l’aprofundiment del caràcter social de l’estat, però dificultava, quan no ho impedia, la transformació integral de les estructures socials, econòmiques o culturals. Es confiava que a partir d’una (futura) revolució política es podrien anar modificant totes aquestes estructures.

Als albors del segle XXI, els comunistes catalans estem (com sempre) actualitzant el nostre pensament. D’una banda amb la voluntat de deixar enrere debats amb caràcter històric de fa vint o trenta anys. De l’altra amb la convicció que cal recuperar aquell concepte de política concebuda com a filosofia de la praxis que té com a objectiu la intervenció en totes les esferes en què es dóna l’activitat humana. Intervenció des de la consciència que és allà on es reprodueix el sistema; intervenció des de la voluntat de fer avançar un projecte alternatiu de societat.

De manera que, al costat de l’ètica política, de la lluita pel poder polític, és necessari incidir i tenir alternatives per a la resta d’esferes: social, econòmica i cultural. Cal modificar els modes de producció i de canvi, democratitzar-los; cal impulsar i consolidar l’organització estable de la societat civil, dels moviments populars; cal ser revolucionaris en la nostra activitat quotidiana, en la nostra professió, i avui en dia això requereix inevitablement un important esforç de caire intel·lectual; i tota aquesta activitat no pot fer-se ja eludint la globalització, la interrelació entre els diferents marcs de la lluita de classes, i per tant hi ha d’haver una perspectiva solidària.

Un partit comunista adequa la seva organització a la realitat concreta que ha de transformar, es confronta amb aquesta i actua en conseqüència. És per aquest motiu que al Partit dels Comunistes de Catalunya ens trobem en plena “revolució” interna pel que fa a les formes organitzatives i el que perseguim és precisament recuperar aquest caràcter organitzador i vertebrador de la societat de què parlava abans. Així, mentre una part es centra en l’impuls de la mediació política – EUiA – i de la seva ampliació social i territorial, paral·lelament s’estan impulsant organitzacions al voltant dels centres de treball, del moviment de solidaritat, del moviment veïnal i altres moviments socials o del món universitari i l'àmbit cultural.

La renovació d’un partit també passa en aquests moments per aprendre a dominar les noves eines que ofereix la tecnologia per fer més eficient la pròpia tasca. En aquest sentit, vull mostrar la meva alegria per la proliferació durant els darrers dies de nous blocaires comunistes que s’incorporen al que ja podríem començar a anomenar “roig-esfera” o “bloc-esfera comunista”.

En primer lloc hi ha l’Àngels Martínez, professora de la Facultat d’Econòmiques de la UB, lluitadora feminista, crítica rigorosa del neoliberalisme i amant de Portugal (i dels portuguesos).

En segon lloc en Jordi Ribó, sindicalista solidari des de la Fundació Pau i Solidaritat de la CONC, ferm defensor del catalanisme popular i assidu a la Festa de l’Humanitè a París.

En tercer lloc en Jordi Miralles, diputat al Parlament de Catalunya (i esperem que aviat conseller), coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa, enemic de Superman i, entre d’altres coses ex-secretari general dels Col·lectius de Joves Comunistes.

Finalment, en Xavi Cutillas, president de l’Associació Catalana per la Pau, teòric de veu baixa, també ell ex-secretari general de la Joventut Comunista, i amb el qual he compartit moltes cerveses a la recerca de consell, durant la meva etapa de “cejota”.

Com podeu veure, persones de la Universitat, del món del treball, de la lluita unitària i del moviment de solidaritat, i per tant dels diferents àmbits a què m’he referit, s’afegeixen a la roig-esfera.

I dic “s’afegeixen” perquè ja érem uns quants i unes quantes els que havíem fet el salt a la bloc-esfera. L’Andreu, en Gerard, en Toni o el David, ja fa mesos que intervenen des dels seus blocs. D’altres com la Mireia o el Julián, li donen un toc més personal. Per no parlar de tots els “clandestins” (molts dels quals són a la meva llista d’enllaços) que també contribueixen des de les seves anotacions a aportar rigor i superar el papanatisme.

Tot plegat, una bona notícia i, com sempre, tot per fer i tot possible.