La via italiana

Un italià que viu i treballa a Catalunya, és a tots els efectes un català més. Això no m’impedeix, però, seguir de molt a prop la vida política italiana. Històricament, aquesta s’havia caracteritzat per la profunditat dels debats i per l’alt nivell de formació i de participació del gruix de la societat civil en els afers públics. En canvi, en els darrers temps, una certa decadència sembla haver-se instal·lat en la societat italiana. Als que no hi vivim el dia a dia, resulta força incomprensible que un personatge com Silvio Berlusconi i tot el que aquest representa, pugui estar a punt de convertir-se de nou en el president del govern italià.

Afortunadament, encara hi ha senyals d’esperança, que provenen de l’esquerra italiana. Una esquerra que, per fi, es presentarà a les properes eleccions unida. Sabem de sobres que no hi ha vies, i que cada realitat necessita de solucions concretes i específiques. Però això no treu que davant l’actual desorientació substancial de l’esquerra transformadora a casa nostra, fem un cop d’ull al que fan i compagni e le compagne.

Primer exemple. Des de la seva participació i la seva defensa tenaç del govern Prodi, els partits de l’esquerra italiana van ser els principals impulsors, juntament amb les organitzacions socials progressistes, de la gran manifestació del passat 20 d’octubre contra la precarietat. Aquesta manifestació tenia com a objectiu precisament esperonar el govern perquè dugués a terme els seus compromisos en aquesta matèria.

Segon exemple. A Itàlia també s’està produint la imposició del bipartidisme, per via de l’actual llei electoral i de la programació de debats a dues bandes en els principals mitjans de comunicació. La resposta de La Sinistra / L’Arcobaleno no s’ha fet esperar: hi ha convocades sentades davant de les seves seus i altres mobilitzacions que involucrin la seva base social.

Tercer exemple. Dins de La Sinistra, els comunistes italians són els que més insisteixen a mantenir la centralitat del món del treball en l’acció política. Que aquesta no és només una declaració d’intencions, ho demostra, per exemple, la decisió del secretari del PdCI, Oliviero Diliberto, de cedir el seu lloc a les llistes de la coalició a un treballador metal·lúrgic de l’empresa Thyssen.

Què voleu que us digui, en moments així, encara em sento orgullós de ser també italià.

Notte triste

Va bé l'Estat Espanyol?

En els darrers dies hem conegut algunes dades sobre l'economia espanyola que criden a la reflexió. El passat mes de maig, s'anticipava la dada de creixement interanual del PIB, que se situa en el 4%. D'aquesta manera, l'economia espanyola acumula tretze trimestres consecutius de creixement sostingut. Abans d'ahir, però, ens assabentàvem que tot i aquest fet, el salari real mitjà, s'ha reduït en un 4% durant els darrers deu anys, i que l'Estat Espanyol és l'únic de la OCDE on s'ha donat aquest retrocés. Aquestes dues dades serveixen per exemplificar algunes qüestions.

En primer lloc, que tal i com es defensa des de l'Esquerra, cal acabar amb la fe dogmàtica en el PIB, que n'identifica el creixement amb el progrés social. Tenim davant un exemple actual i concret de com uns índexs macroeconòmics a l'alça venen acompanyats d'una disminució en el poder adquisitiu dels treballadors i les treballadores.

En segon lloc, que no és cert que, tal i com declarava fa poc més d'un mes el ministre Caldera, aquest creixement signifiqui “més i millor ocupació”. En efecte, una de les principals causes de la disminució del valor real dels salaris ha estat el considerable augment de les feines poc qualificades i escassament remunerades.

Aquest quadre esdevé una mica més complet si hi afegim una altra dada coneguda també abans d'ahir, 24 de juny: el Banc Santander, obtindrà aquest any uns beneficis de deu mil milions d'euros, la qual cosa suposarà un increment superior al 30% en relació al 2006. És a dir, que uns dels principals beneficiats pel creixement macroeconòmic són els sectors financers i especuladors, fet que em sembla una mala notícia per almenys dues raons. D'una banda perquè no es tracta de sectors productius que generin riquesa material i impulsin el teixit industrial espanyol per tal d'evitar que ens convertim en un Estat dependent. De l'altra, perquè les classes socials beneficiades en aquests casos són aquelles oligarquies parasitàries que en el terreny polític tenen una expressió neo-franquista.

El procés de IIa Transició que l'Estat Espanyol necessita per deixar de ser una democràcia incompleta, té com a un dels seus eixos definitoris, l'impuls del caràcter social de l'estat. Les esquerres i els moviments socials no podem seguir postposant la mobilització per millors salaris, per habitatges dignes i assequibles, per la millora del transport públic, per una sanitat i una educació de qualitat, per la seguretat econòmica després de la jubilació... qüestions, totes elles vinculades a les condicions de vida quotidiana de la majoria social de l'Estat. I ens toca fer-ho des de plantejaments no sectaris que incloguin sectors socials i polítics diversos amb criteri ampli i amb exclusió categòrica del franquisme i de la seva base social.

Polemitzant amb l'Andrés (III)

Avui, tal i com deia de vegades el company Rua, faré allò tan lleig d'intervenir i marxar. Seré fora fins després de Sant Joan.

Però voldria afegir breument alguna idea per al debat sobre el caràcter democràtic de les revolucions populars llatinoamericanes i, més en concret, de la bolivariana.

En la darrera entrada vaig intentar repassar alguns aspectes al meu entendre positius del procés veneçolà, i també vaig intentar deixar clar que no els concebeixo com a un model exportable.

Avui, en canvi, voldria intentar posar l'accent en algunes qüestions sobre la relació entre moviment polític i moviments socials, que, un cop més tenint en compte les particularitats de cada societat, sí que crec que poden ser vàlides per a la nostra pràctica política.

En primer lloc, crec que val la pena recordar que molts dels esdeveniments que estem observant avui a Amèrica Llatina tenen les seves arrels en el Foro de Sao Paulo que es ve celebrant des de l'any 1990. Entre les idees força que els diferents moviments polítics i socials del continent hi han anat treballant, hi ha la decisió de passar de la lluita armada a la lluita democràtica de masses; la necessitat d'un procés d'integració regional; o l'aposta per una relació i col·laboració estreta entre forces polítiques i socials.

En aquest sentit, crec que el mèrit de les diverses forces polítiques que donen suport a Chávez, ha estat no limitar-se a tirar endavant reformes legislatives progressistes, sinó que s'ha fet un veritable esforç perquè aquells qui se n'havien de veure afectats, en fossin els principals protagonistes, tant en l'elaboració com en l'execució. No només, sinó que quan, com era d'esperar, han anat apareixent resistències per part dels sectors oligàrquics que veien afectats els seus interessos, hi ha hagut una resposta des de la mobilització de masses que ha permés fer avançar les reformes.

Crec per tant, que més que una xarxa política, el que s'està produint és una politització de les organitzacions socials i una implicació d'aquestes en la gestió dels serveis públics. Com a resultat, s'enforteix l'organització estable de la societat civil. L'exemple paradigmàtic en aquest sentit, van ser les mobilitzacions durant els dos dies següents al cop d'estat. Així com l'any 1989, arran de la pujada del preu del transport públic, les masses van baixar dels “cerros” de forma caòtica i saquejant comerços, al 2002, l'actitud popular va demostrar tenir clars els objectius polítics, i, de forma més o menys espontània, va saber concentrar-se, pacíficament davant del “Palacio de Miraflores” (seu presidencial) i del “Fuerte Tiuna” (seu del comandament militar). De fet, els veneçolans que jo he conegut, parlen d'un abans i un després en relació al cop d'estat. Segons diuen, el seu nivell d'exigència amb el govern, va augmentar després d'aquell episodi, des de la convicció que havia estat la seva mobilització el que havia fet tornar el president i que per tant, la seva permanència era el reflex de l'exercici del poder per part del poble veneçolà.

Amb aquest alt nivell de mobilització popular, de vegades es corre el risc de desgastar la poblacio o d'entrar en la lògica de la confrontació constant, temptació en la qual es pot caure, per tal de situar un enemic extern que permeti distreure l'atenció dels problemes reals. Però també és cert, que és aquest mateixa mobilització social la que permet dur a terme allò que reclamava fa uns mesos el company Felipe Aranguren, de mantenir-se sempre en aquella estreta línia entre la gestió del marc existent i l'ampliació democràtica i progressista d'aquest marc, fet que, al meu entendre, és necessari si realment aspirem a una altra societat.

Crec que el projecte de transformació amb què m'identifico té bastant a veure amb aquesta relació entre millora de les condicions de vida de la ciutadania i consecució de poder per part de la societat civil. Per suposat, i per enèssima vegada, la concreció que aquesta idea-força tingui a cada lloc i en cada moment, ha de ser diferent. En tot cas, la pregunta que suggereixo a les gents de l'esquerra transformadora que no s'hi veuen identificades, és quin és aleshores el seu projecte de transformació, més enllà del curt termini?

PS: A aquells i aquelles que tinguin interès a seguir coneixent i debatint la realitat veneçolana, els recomano assistir avui divendres 15 de juny a aquest acte.

Polemitzant amb l'Andrés (II)

Passo ara a comentar una altra afirmació de l'esmentat article: els programes socials a Veneçuela no s'han utilitzat per bastir un estat del benestar sinó una xarxa política.

En primer lloc cal tenir en compte quina situació es troba el Moviment V República quan arriba el govern veneçolà, si no, un s'arrisca a ser anti-històric, anti-dialèctic, o, dit de forma més planera, un il·lús.

L'estat veneçolà heredat del "pacto de punto fijo", no era democràtic des de cap dels punts de vista a què m'he referit en l'entrada anterior. No ho era ni molt menys en el terreny social, amb un índex de pobresa del 70%, amb un teixit productiu i agrari completament desmantellat i amb una economia fonamentada en el sector petrolier, els recursos del qual, com és ben sabut, no revertien en la majoria dels veneçolans i veneçolanes.

El sistema representatiu, a més de ser víctima d'uns conguts alts índexs de corrupció, patia dèficits democràtics. En efecte, centenars de milers de persones no disposaven de la seva “cédula” (carnet d'identitat) i per tant no podien ni tan sols exercitar el vot. Al costat d'aquest fet, la densitat de col·legis electorals era altament desigual entre els barris adinerats i els barris populars. Les gents dels “cerros” es veien obligades a recórrer llargues distàncies per accedir al col·legi més propers, i, com es podria esperar, la majoria acabaven per no fer-ho. De democràcia participativa, òbviament, cap senyal.

En arribar al govern, que no al poder, el moviment bolivarià ha de fer front a una contradicció entre la voluntat de refundar l'estat, en un sentit social, i la necessitat de donar resposta a les necessitats més que urgents d'aliments, educació, sanitat, treball i habitatge. De manera, que d'una banda, s'inicia un procés constituent per canviar les bases de l'Estat i la nova constitució acaba sent aprovada en referèndum per, si no recordo malament, un 70-80% dels votants.

Però com li he sentit dir a l'Andrés alguna vegada, una llei pot ser molt bona, però si els que després l'han d'aplicar no se la creuen, serveix de poc. En un país com Veneçuela, que durant anys s'havia mantingut en base a les xarxes clientelars a partir de les engrunes dels beneficis del petroli, l'estructura burocràtica estatal suposava un fre enorme per a la implementació de les reformes. De maneta que s'opta per treballar a dos ritmes. D'una banda, cal democratitzar i universalitzar les estructures estatals, de l'altra cal començar a impulsar millores en la qualitat de vida de les persones, que també generin entusiasme i confiança en la política com a eina per transformar la realitat.

És així com apareixen les “Misiones”, programes socials que pretenen garantir drets fonamentals i que no s'apliquen de forma “despòtica il·lustrada” sinó que s'implica la població en la seva gestió i en la seva evaluació. D'aquests programes se'n beneficien, per suposat tots els veneçolans i veneçolanes, tant és, que en les darreres conteses electorals, els candidats opositors es comprometien a mantenir-los. Però no només això. Un dels seus aspectes més positius és que més enllà de pal·liar de forma immediata les carències del sistema públic, sobretot proporcionen eines per a l'autonomia i la seguretat de totes les persones. A tall d'exemple, situaré la “Misión Vuelvan Caras” que té com a objectiu la capacitació professional dels qui se'n beneficien, per poder trobar aviat una feina. O també tots els programes de microcrèdits (amb especials facilitats per a dones i indígenes) per a l'impuls d'empreses i cooperatives. En alguns casos, aquesta xarxa ha de tenir caràcter transitori, a mesura que les estructures públiques es vagin modificant (com s'està fent amb les escoles, o amb els hospitals) i en d'altres possiblement es converteixi en nova estructura pública. Estic d'acord que aquesta és una condició necessària un cop superada l'excepcionalitat.

En el terreny de la democràcia representativa, hi ha hagut un exhaustiu procés de censament de totes les persones que no disposaven de “cédula”, reduint al màxim els obstacles burocràtics. S'ha augmentat el nombre de col·legis electorals, per aconseguir-ne una distribució equilibrada. Més enllà d'això, s'han introduit diverses mesures de control i fiscalització dels càrrecs institucionals, entre les quals, la més coneguda, la capacitat de revocació de qualsevol càrrec electe, amb un 20% de signatures dels votants. Un cop més, aquestes eines poden ser i són emprades per tothom. Ja es va donar el cas amb el Referèndum revocatori celebrat a l'agost del 2004, sota l'ull atent d'organsmes tant poc sospitosos de comunisme com el centre Carter, en què el NO es va imposar amb un 60% dels sufragis. En relació a la separació de poders us convido a preguntar-vos, com pot ser que la majoria de les persones i els mitjans que van particiapar en el cop d'estat de 2002 no hagin estat empresonades. Potser tingui a veure amb les decisions del Tribunal Superior de Justícia veneçolà?

I finalment la democràcia participativa. Com ja he dit, tota l'acció de govern, des de l'elaboració de la Constitució Bolivariana, fins al desplegament de les Misiones, passant per l'impuls dels mitjans de comunicació comunitaris o la gestió dels públics (en aquest sentit, jo vaig poder visitar l'emisora VIVE i si voleu un altre dia us en puc parlar), porta inevitablement associat un procés d'organització de la societat civil i de participació d'aquesta en la presa de decisions. Obviament es tracta en molt casos d'experiències noves, contradictòries i que no escapen dels vicis sociològics de la societat veneçolana. Recordo que el Bernat, el Julián i l'Adriana ens explicaven que en una determinada població, van estar discutint amb uns dels responsables d'una de les Misones, perquè després del referèndum, havien decidit discrminar aquells que havien signat contra Chávez. Però l'important és que la directriu general no és aquesta, tal i com ja he aclarit abans. Per tal de posar una mica d'ordre entre el caos generat per l'efervescència organitzativa, fa poc s'ha aprovat una “Ley de Consejos Comunales” que unifica criteris i metodologies de treball. És també remarcable l'esforç que s'ha fet perquè tothom conegui les lleis i la constitució. Tots els que hem estat a Veneçuela, hem pogut veure en algun moment o altre algú aixecant la “bicha”. Em sembla que si el que es vol són clients i clientes, no se'ls donen les eines per poder reivindicar els seus drets legítimament, sinó que se'ls manté en una ignorància dependent.

En definitiva, no pretenc dir ni molt menys que sigui partidari d'exportar el model veneçolà, ni les seves solucions concretes als seus problemes particulars. Però sí crec que s'han de conéixer amb detall els fets i sobretot que, tal i com ens recordava fa uns dies l'Aurora Morales, diputada del Movimiento V República, a Veneçuela s'està actuant sempre dins de la legalitat i amb respecte exquisit de la Constitució.

(Continua)

Polemitzant amb l'Andrés (I)

Enceto avui una breu sèrie d'entrades, amb les quals m'agradaria comentar l'article de l'Andrés Querol: "Esquerra transformadora i democracia".

Com a prèvia diré que parteixo del prejudici de la defensa de la plena democràcia en els seus tres nivells: social, participatiu i representatiu. Per a mi cap d'aquests aspectes és prescindible, i per tant, a l'hora d'emetre judicis sobre el caràcter democràtic d'una societat ho faig des d'aquesta globalitat.

Dit això, voldria iniciar referint-me al que ens diu l'Andrés sobre les experiències del socialisme real. En aquest sentit em sembla que és massa condescendent o poc crític amb el sistema polític i econòmic soviètic. Potser és una mica simplista atribuir-ne el fracàs quasi exclusivament a la dictadura de partit. Crec que es podrien apuntar uns quants elements més pels quals el sistema va col·lapsar, sense permetre corregir-ne els defectes.

En primer lloc, la confusió entre propietat social i propietat estatal centralitzada va burocratitzar l'economia, no la va fer totalment democràtica i li va restar eficiència i dinamisme. Avui en dia, efectivament sabem més coses, com per exemple que no hi ha cap motiu perquè al costat de la planificació pública dels sectors estratègics, no hi puguin haver altres formes de propietat (municipals, cooperatives, inclús petites i mitjanes empreses...).

En segon lloc, un altre error econòmic. La socialització de la plusvàlua no es va utilitzar per invertir en sectors productius, sinó en d'altres com el de l'armament, arran de la guerra freda. De manera que no es pot dir que el benefici social del treball acabés recaient efectivament sobre els seus legítims propietaris i a més un país amb importants recursos i potencialitats agràries, no era capaç de garantir l'autonomia alimentària.

En tercer lloc, més enllà del nombre de partits, no es van oferir mecanismes per a la participació democràtica directa, per a la gestió del poder per part del poble. Els soviets van quedar buits de contingut, i van perdre el seu caràcter inicial de marcs d'organització i mobilització al voltant de l'activitat humana.

En quart lloc, es va produir un estancament del pensament emancipador, i es va voler fer teoria del que eren caràcterístiques i solucions històriques concretes. Així va aparèixer la idea de "model" que calia exportar a la resta de països i l'esquerra revolucionària mundial també en va pagar les conseqüències.

Podríem seguir, però crec que aquests elements, poden ajudar a tenir una visió de conjunt sobre l'experiència de la URSS i a no reduir-ne el fracàs, a un element com el del partit únic, que si bé també hi va contribuir, hagués pogut corregir-se si la resta de les potes haguessin estat sòlides.

(Continua)

Una de neoliberalisme

A vegades quan des de les esquerres declarem la lluita al neoliberalisme, sembla que ens referim a un enemic abstracte, a una visió del món, i que situem la confrontació en el terreny idealista. Per sort - o per desgràcia - els fets ens retornen a la concreció de l'impacte que les receptes neoliberals poden tenir sobre les nostres vides quotidianes.

L'Àngels Martínez (a qui aprofito per felicititar pels seus esforços per generar debat col·lectiu a la roigesfera), va ser l'encarregada d'introduir fa més d'un any, unes jornades sobre la situació industrial a Catalunya, organitzades pel PCC. En elles, ens advertia, entre d'altres qüestions, que el gran capital financer que dirigeix en aquests moments la construcció europea, tenia els ulls posats en els fons de pensions. La gestió d'aquests enormes recursos, que són fruit de les contribucions de milions de treballadors i treballadores, obriria la porta a àmplies possibilitats especulatives. Ens alertava també de l'enorme risc que la privatització d'aquests diners podria tenir sobre la garantia d'un futur segur de milions de persones.

Doncs bé, ahir el ministre Solbes ens informava de la decisió de "privatitzar la gestió de part del Fons de Reserva de la Seguretat Social. La reforma preveu que el fons, que té la funció de pagar les pensions en cas d'una crisi del sistema, inverteixi una porció del seu patrimoni a la Borsa. Solbes va precisar que seria sempre un percentatge petit, al voltant d'un 10%". (El País, 13-06-2007).

Crec que l'important no és si el percentatge és gran o no, sinó el fet que aquesta decisió respon als interessos d'una classe ben determinada. Per si en quedessin dubtes, aquest matí al butlletí econòmic dels "Matins" de TV3, ens explicaven que els valors "segurs" sobre els quals es podrien invertir aquests diners, serien els de Telefònica o els dels grans bancs.

O els treballadors i les treballadores i les esquerres reaccionem aviat, o en breu, haurem d'afegir a les inseguretats de la precarietat laboral i de la inaccessibilitat a un habitatge, la inseguretat de sobreviure després de la jubilació.

Quin comunisme per al segle XXI?

El proper dijous la cel·lula Ramon Casanellas del PCC celebrarà un acte sota aquest títol. Podeu trobar-ne informació aquí. Alguns dels organitzadors més vehements han estat demanant amb insistència que li donem una mica de difusió des de la incipient roig-esfera (o al final és roigesfera, Andreu?) i que hi diguem la nostra. L’Andreu i l’Àngels ja han respost a aquesta crida, i ara és el meu torn.

De manera que aquí van algunes idees que m’he pogut anar formant durant els darrers anys a partir del debat col·lectiu al Partit dels Comunistes de Catalunya.

Un projecte alternatiu de societat ha de tenir per objectius la Pau; l’eradicació de les violències de gènere; la perpetuació d’un planeta habitable; la garantia de tots els drets humans individuals i col·lectius, la democràcia política i econòmica; la superació dels desequilibris nord-sud i de les diferents formes de discriminació i explotació que se’n deriven; la potenciació de la capacitat creativa de l’ésser humà i de la seva realització en el treball. Cadascun d’aquests objectius respon a una de les contradiccions del sistema capitalista i avui en dia ja no té sentit subordinar-ne unes a les altres: cal resoldre-les totes al mateix temps.

En primer lloc, el socialisme serà un procés de llarga durada i internacionalitzat. La idea de models tancats i exportables a tots els indrets del món està superada, de manera que cada poble haurà de trobar solucions específiques a la pròpia realitat. Els marcs de desenvolupament de la lluita de classes seran diversos (nacional, estatal, regional i mundial), però entrellaçats.

En aquest sentit sembla que l’element central a prendre en consideració segueix sent el treball, tant pel que fa a la producció de riquesa material, com pel que fa a l’organització de la vida de les persones. En qualsevol cas, per tal d’evitar polèmiques estèrils i abstractes, podem situar la centralitat en l’activitat humana en un sentit general. De manera que un element necessari per a la construcció del socialisme serà disposar d’una alternativa en cada activitat humana on es reprodueix el sistema.

En segon lloc caldrà una transformació en el mode de producció i de canvi. En aquest camí, és important que els treballadors i les treballadores comencin a reivindicar la participació en la gestió de les empreses. Han de ser propietaris dels mitjans de producció de facto, des d’abans que un nou marc legal els ho reconegui. La propietat estatal serà necessària en els sectors estratègics i al costat hi haurà formes de propietat social i fins i tot privada. Finalment, tal i com ens explica Heinz Dieterich, la proliferació de cooperatives en una economia de mercat no és suficient per al pas a una economia socialista. Adreço tothom al seus treballs que es poden trobar a Rebelion per conèixer les seves propostes en quant a la substitució del “preu” pel “valor” com a element operatiu de l’economia, el principi d’equivalència de valors en els canvis i el paper de la informàtica. Reconec que determinats aspectes tècnics se m’escapen, però seria interessant realitzar un examen crític d’aquesta proposta.

En tercer lloc serà necessària una nova institucionalitat política. I en aquest sentit la idea central hauria de ser la de democràcia entesa com a exercici real del poder. Per compaginar legitimitat i eficàcia caldrà tenir una proposta per als tres nivells de democràcia: la participativa, la representativa i la social i econòmica.

Com a punt i seguit, diria que la construcció del socialisme del segle XXI requereix la subversió dels pilars del capitalisme: l’economia de mercat, la societat classista, la democràcia burgesa i l’individualisme i el consumisme en el terreny cultural. El socialisme del segle XXI serà la construcció d’una nova societat, d’un nou poder i d’un nou mode de producció.

PS: Aprofito per donar la benvinguda a la Daniela, al Ferran i al Sergi a la roig-esfera.