Al company Àlvar Badia

Una de les pel·licules italianes més recomanables dels últims 10 anys és "I cento passi", del director Marco Tullio Giordana. Tracta sobre la vida de Peppino Impastato, un jove comunista sicilià especialment compromés en la lluita contra la màfia. Impastato va morir assassinat, per ordre del cap mafiós Tano Badalamenti, el 9 de maig de 1978, el mateix dia en què Aldo Moro moria assassinat per les Brigate Rosse. Aquesta coincidència va provocar que la mort del jove Peppino passés gairebé inadvertida en la premsa de l'època.

Salvant totes les distàncies, la nit del passat dissabte 3 de gener de 2009 s'ha produït una situació que m'ha portat a la memòria aquest cas. Mentre les tropes israelianes iniciaven la invasió terrestre a la franja de Gaza, ens deixava el company i camarada, Àlvar Badia. Per això vull aprofitar la modesta difusió que em permet el bloc per recordar-lo.

No sóc ni molt menys dels que millor el coneixia. Els seus companys del moviment de solidaritat amb Cuba o de l'assemblea de l'Eixample d'EUiA, segur que sabrien transmetre molt millor com era l'Àlvar militant i també l'Àlvar company i amic.

Deixeu-me, per tant que en recordi només alguns detalls fragmentaris. L'Àlvar era d'aquella gent del Partit, que quan els de la meva quinta estàvem a la Joventut, ens cuidava molt. Acostumava a venir als nostres actes i a les Festes Revolució i de tant en tant el veies entrar al nostre local i fer una aportació econòmica, sempre de forma discreta. El record que en tinc a un nivell més personal, és el d'una persona afectuosa i atenta, serena, que mai no aixecava la veu per defensar els seus arguments. En canvi, sabia fer ús de la ironia, amb un gran sentit de l'humor.

Un cop a l'Avant, també he seguit comptant amb el seu suport tranquil. Sempre ha vingut a les activitats que hem organitzat. Recordo que ens va proposar, al Consell de Redacció, encarregar-se de distribuir a les bústies dels edificis del seu barri, els exemplars de l'Avant que quedessin com a excedent. Aquest fet senzill, crec que caracteritza un altre aspecte a destacar de l'Àlvar: era un Militant de Base, així amb majúscules. Era membre del Comitè Central del PCC, és a dir, membre de la seva direcció. Però tenia un contacte directe amb l'aplicació concreta i quotidiana del projecte del Partit. Per a ell, el "moviment de solidaritat" o "el moviment socio-polític" no eren només apartats abstractes d'un document polític, sinó que eren persones, organitzacions més grans o més petites, contrast d'opinions amb la gent del voltant... Sí, segurament, era dels "imprescindibles".

Ara fa uns dies, una aturada cardíaca el va sorprendre mentre estava presentant un Cafè dels Divendres a la Fundació Pere Ardiaca. Malauradament, no se n'ha sortit. Sense que pugui servir de consol, com a mínim podem alegrar-nos que precisament en aquests dies, el seu estimat poble cubà hagi pogut celebrar el cinquantè aniversari de la revolució.

És amb aquest record i amb molta pena per la teva pèrdua, que et diem: salut camarada!

Pronunciamiento o intervención

Cerramos esta edición del Avant poco después de la celebración de la IXª Asamblea Federal de Izquierda Unida. Seguimos por lo tanto pendientes de la elección del nuevo coordinador o coordinadora de la formación y de la configuración definitiva de la nueva dirección. Sin embargo, no queremos renunciar a realizar una primera valoración sobre los resultados políticos de la Asamblea ni a apuntar algunas consideraciones en relación al proceso de "refundación" que se acaba de iniciar.

No es cierto que nos encontremos en el mismo punto que antes. A pesar de la persistencia de algunas posiciones ancladas todavía en dinámicas del pasado, hay algunos elementos que se han impuesto con fuerza y con amplio consenso en el debate asambleario. En primer lugar, la apuesta por el carácter unitario de IU y por fomentar la abertura hacia sectores progresistas ideológicamente diversos. En segundo lugar, la constatación de la necesidad de recuperar la actividad mobilizadora y de vincularla a la actividad institucional. Y, finalmente, la recuperación de un vínculo estrecho y orgánico con el mundo del Trabajo.

Pero hay un aspecto sobre el cual resulta complicado establecer un consenso explícito y que tiene que ver con dos formas distintas de concebir la acción política. Por una parte tenemos la que podríamos denominar "política de pronunciamientos", que sitúa en primer término y de forma un tanto abstracta, la coherencia entre las tomas de posición y el propio ideario. Desde este punto de vista se acostumbra a considerar que los debates se pueden ganar simplemente por el hecho de contar con los argumentos más justos. O todavía más ingenuamente que a más inflexibilidad en los propios planteamientos, mejores resultados. Esta práctica política resulta poco dialéctica y acostumbra a dificultar, entre otras cosas, la participación en gobiernos de carácter plural, a raíz de las fuertes contradicciones que se pueden generar en ellos.

Alternativamente, hay una concepción de la política que pone en el centro los resultados y las consecuencias que comporta cada decisión tomada, cada acción realizada, cada voto emitido. Desde este planteamiento, tiene poco sentido adoptar posturas en términos abstractos y lo que hace falta es tomar en consideración siempre cuáles son las condiciones en que se tiene que producir la toma de decisiones. ¿Cuál es la correlación de fuerzas? ¿Cuál ha sido el grado de participación y movilización popular en relación a lo que se debate? ¿Y, sobre todo, qué decisión representa, globalmente, un avance mayor para los intereses de los trabajadores y las trabajadoras?

Esta "política de intervención" resulta obviamente más laboriosa, en tanto que exige siempre ir más allá de la crítica, con propuestas no sólo justas sino sobre todo viables y aplicables a corto, medio y largo plazo. Al mismo tiempo, parte de la convicción, no por cruda menos cierta, de que en la lucha política, los debates no los gana quien tiene más razón sino quien cuenta con más fuerzas. Y, por supuesto, esta práctica política es inseparable del reforzamiento de los mecanismos de trabajo y de debate colectivos, que son los que permiten que la percepción de las problemáticas no se produzca en base a rasgos generales sino que se convierta en especializada y fundamentada.

Lejos de querer caer en posturas posibilistas, cuando hablamos de "intervención" lo hacemos en relación a todas las esferas donde se ejerce el poder: la política, pero también la social, la económica o la cultural. En todas ellas hay que marcar objetivos y para cualquier decisión se las tiene que tomar a todas en consideración. Así, por ejemplo, si en relación a una cuestión no ha habido capacidad mobilizadora ni ningún tipo de presión social, puede resultar conveniente apoyar una reforma legislativa que suponga pequeños beneficios para los trabajadores y las trabajadoras. En cambio, si el grado de participación social ha sido elevado y se ha producido un incremento de la organización de los trabajadores y las trabajadoras, posiblemente convenga tomar otra postura, para evitar la desmovilización y poder aspirar a objetivos más ambiciosos.

La política de intervención resultará sin dudas contradictoria y exigirá un esfuerzo creativo mayor. Pero es el único antídoto para eludir posturas maximalistas o parlamentaristas y dotar de significado aquello de ser "una fuerza útil para los trabajadores y las trabajadoras".

Editorial del Avant de diciembre de 2008

Aquest mes, publico l'editorial de l'últim número de l'Avant també en castellà, ja que el tema és d'interès a tot l'Estat i també per possibilitar que tots els companys i companyes d'ILoveIU puguin participar de tant en tant en aquest bloc.

Pronunciament o intervenció

Tanquem aquesta edició de l’Avant poc després de la celebració de la IXa Assemblea Federal d’Izquierda Unida. Seguim per tant pendents de l’elecció del nou coordinador o coordinadora de la formació i de la configuració definitiva de la nova direcció. Tanmateix, no volem renunciar a realitzar una primera valoració sobre els resultats polítics de l’Assemblea ni a apuntar algunes consideracions en relació al procés de “refundació” que tot just s’acaba d’encetar.

No és cert que ens trobem en el mateix punt que abans. Tot i la persistència d’algunes posicions ancorades encara en dinàmiques del passat, hi ha alguns elements que s’han imposat amb força i amb ampli consens en el debat assembleari. En primeríssim lloc, l’aposta pel caràcter unitari d’IU i per fomentar-ne l’obertura cap a sectors progressistes ideològicament diversos. En segon lloc, la constatació de la necessitat de recuperar l’activitat mobilitzadora i de vincular-la a l’activitat institucional. I, finalment, la recuperació d’un vincle estret i orgànic amb el món del Treball.

Però hi ha un aspecte sobre el qual resulta complicat establir un consens explícit i que té a veure amb dues formes distintes de concebre l’acció política. D’una banda tenim la que podríem anomenar “política de pronunciaments”, que situa en primer terme i de forma un tant abstracta, la coherència entre les preses de posició i el propi ideari. Des d’aquest punt de vista s’acostuma a considerar que els debats es poden guanyar simplement pel fet de comptar amb els arguments més justos. O, encara més ingènuament, que a més inflexibilitat en els propis plantejaments, millors resultats. Aquesta pràctica política resulta poc dialèctica i acostuma a dificultar, entre d’altres coses, la participació en governs de caire plural, arran de les fortes contradiccions s’hi poden generar.

Alternativament, hi ha una concepció de la política que posa al centre els resultats i les conseqüències que comporta cada decisió presa, cada acció realitzada, cada vot emès. Des d’aquest plantejament, té poc sentit adoptar postures en termes abstractes i el que cal és prendre en consideració sempre quines són les condicions en què s’ha de produir la presa de decisions. Quina és la correlació de forces? Quin ha estat el grau de participació i mobilització popular en relació al que es debat? I, sobretot, quina decisió representa, globalment, un avenç més gran per als interessos dels treballadors i les treballadores?

Aquesta “política d’intervenció” resulta òbviament més laboriosa, en tant que exigeix sempre anar més enllà de la crítica, amb propostes no només justes sinó sobretot viables i aplicables a curt, mig i llarg termini. Alhora, parteix de la convicció, no per crua menys certa, que els en la lluita política, els debats no els guanya qui té més raó sinó qui compta amb més forces. I, per suposat, aquesta pràctica política és indestriable del reforçament dels mecanismes de treball i de debat col•lectius, que són els que permeten que la percepció de les problemàtiques no es produeixi en base a trets generals sinó que esdevingui especialitzada i fonamentada.

Lluny de voler caure en postures possibilistes, quan parlem d’”intervenció” ho fem en relació a totes les esferes on s’exerceix el poder: la política, però també la social, l’econòmica o la cultural. En totes elles cal marcar objectius i per a qualsevol decisió se les ha de prendre totes en consideració. Així, per exemple, si en relació a una qüestió no hi ha hagut capacitat mobilitzadora ni cap mena de pressió social, pot resultar convenient recolzar una reforma legislativa que suposi petits beneficis per als treballadors i les treballadores. En canvi, si el grau de participació social ha estat elevat i s’ha produït un increment de l’organització dels treballadors i les treballadores, possiblement convingui prendre una altra postura, per evitar-ne la desmobilització i poder aspirar a objectius més ambiciosos.

La política d’intervenció resultarà sens dubtes contradictòria i exigirà un esforç creatiu més gran. Però és l’únic antídot per defugir de postures maximalistes o parlamentaristes i dotar de significat allò de ser “una força útil per als treballadors i les treballadores”.

Editorial de l'Avant de desembre de 2008

EUiA: l'esquerra a la catalana

Aquest cap de setmana, hem celebrat la Va Assemblea D’Esquerra Unida i Alternativa. En general, crec que els delegats i delegades, així com les persones convidades, ens n’enduem una bona sensació. Dels diferents aspectes que se’n podrien destacar, en voldria remarcar els següents, fruit d’unes primeres impressions encara poc reflexionades.

En primer lloc, la centralitat del Món del Treball, tant pel que fa a la proposta programàtica, com pel que fa a la composició de la militància. La relació orgànica, i no només com a interlocutors, amb la classe treballadora és una garantia per tal de no perdre el pols de les preocupacions reals del poble de Catalunya. La intervenció final del company Dani Alfonso de Nissan, acompanyat dalt de l’escenari per companys i companyes de moltes de les empreses que actualment estan plantejant expedients de regulació, no va ser més que la visualització simbòlica del seu protagonisme al llarg de tot el cap de setmana.

En segon lloc, el caràcter unitari. Realment, resulta alleujant i esperançador comprovar com s’han superat en el si d’EUiA els vells esquemes de “govern i oposició” entre les diferents sensibilitats. Com va assenyalar el mateix Jordi Miralles en la seva intervenció final, l’alt consens obtingut en tots els documents i en l’elecció del nou Consell Nacional no pot qualificar-se de “vot a la bulgara” sinó més aviat de “vot a la catalana”. Un “vot a la catalana” que es concreta en qüestions com el fet que de les 700 esmenes presentades, 680 s’han incorporat tal quals o de forma transaccionada. Es tracta per tant, d’un nou avenç que omple una mica més de significat la idea de “moviment sociopolític de base programàtica”. Confiem que aquest “canvi de cicle” pugui contagiar-se també el proper cap de setmana a l’Assemblea Federal d’Izquierda Unida.

En tercer lloc, a l’Hotel Barceló Sants hem vist una organització viva. Aquest potser és el punt més important i el més difícil d’explicar. Moltes, moltes cares noves, la majoria joves. Molts companys i companyes presents i actives en les organitzacions socials i culturals dels seus barris, de les seves poblacions. I, en la majoria dels casos, una discussió apassionada recolzada en un coneixement directe de les problemàtiques a debat.

Finalment i per tal de no caure en actituds triomfalistes, dues tasques fonamentals pendents. D’una banda dotar de concretesa i viabilitat a curt i mig termini les propostes davant la crisi econòmica i també les alternatives a les propostes del Govern d’Entesa amb les quals hi ha desacord. De l’altra, acabar de consolidar el caràcter de moviment de l’organització i reforçar la participació i la capacitat de decisió del conjunt de la Gent d’EUiA.

Què està en crisi?

Està el capitalisme en crisi o ho estan simplement els excessos de la seva vessant neoliberal? Si haguéssim de respondre aquesta pregunta en funció del que podem llegir en les principals notícies de la premsa “oficial”, optaríem segurament per la segona opció. Es tractaria d’una crisi causada quasi exclusivament per les ànsies d’enriquiment sense límits d’uns pocs especuladors, que intervenen en l’economia internacional, com si es tractés d’un autèntic casino. Estaríem parlant per tant, d’un problema de dimensió ètica i no d’un col·lapse sistèmic.

La realitat, però, sembla ser una altra. Tal com ens explica Walden Bello, “al que estem assistint és a la intensificació d’una de les crisis o contradiccions centrals del capitalisme global: la crisi de sobreproducció” (Todo lo que usted quiere saber sobre el origen de esta crisis pero teme no entenderlo, www.sinpermiso.info, 5/10/2008). La finançarització de l’economia va ser una de les fórmules amb què el capital va intentar en els anys setanta del segle passat superar la saturació dels mercats i reactivar la demanda. A curt i mig termini, els resultats han estat els esperats, com ho demostra l’increment dels nivells de consum en els països del centre, quan en canvi el valor dels salaris reals s’ha mantingut pràcticament invariat.

Però tal com ens explica Bello, al costat de la finançarització, es va optar també per la reestructuració neoliberal i per la globalització dels mercats, per tal d’incrementar la taxa de beneficis. Òbviament, l’ofensiva contra els drets dels treballadors i contra la seva participació en la renda ha provocat també la disminució del seu poder adquisitiu. En aquest context, l’extensió del crèdit només ha suposat la posposició d’una nova crisi.

Alhora, a mesura que augmentava la desregularització del sector financer, s’amplificava també l’escletxa entre l’economia virtual dels mercats borsaris i monetaris i l’economia real de la producció de béns i serveis. Així, les crisis que s’han anat succeint en els darrers vint anys han tingut el denominador comú d’una bombolla financera que, un cop explotada, donava pas a una altra de més volàtil. Aquest és un dels trets característics del capitalisme del segle XXI.

Tornant a la pregunta inicial, més enllà de l’interès acadèmic, la seva resposta té implicacions directes sobre l’estratègia i la política d’aliances dels i les comunistes durant el proper període. Naturalment, a més de les condicions objectives, cal tenir en compte també les subjectives. En aquest sentit no podem més que constatar una correlació de forces molt desfavorable per a les classes treballadores. A més, la història ens demostra la capacitat que ha tingut el capitalisme de reformular-se en moments en què se’n proclamava la defunció.

Però en qualsevol cas, qualsevol programa de resposta d’esquerres a la crisi ha de tenir per objectiu una re-identificació entre el valor nominal i el valor real dels actius financers per garantir la base material de tota riquesa. Aquest reajustament pot tenir conseqüències negatives també sobre els petits estalviadors, sobre empreses que són rendibles i sobre els treballadors i les treballadores. Per aquest motiu, cal també un reforçament de les mesures socials estructurals per pal·liar aquests efectes.

Tot plegat, es tracta d’un debat obert, que probablement centrarà el proper procés congressual del PCC. En aquest debat, probablement hi apareixeran qüestions com el control dels moviments de capital, la transparència dels balanços empresarials o el control democràtic dels bancs centrals i de la resta d’institucions financeres. També que la Pau és un objectiu central per tal de restituir el contacte entre economia i producció. Finalment, seria interessant que se sotmetessin a debat també propostes més agosarades com ara les de l’escola Scientists for a Socialist Political Economy, que es van presentar a Caracas el passat 10 d’octubre (Programa General de Transición hacia la Economía Política del Socialismo del Siglo XXI en América Latina, www.rebelion.org, 11/10/2008).

Editorial de l'Avant de novembre de 2008

L'extrema dreta ressorgeix a Àustria

La ultraderecha logró ayer en Austria los mejores resultados desde la Segunda Guerra Mundial al alcanzar casi el 30% de apoyo en las elecciones legislativas. Los dos partidos que compiten en esa franja del espectro político -el Partido Liberal (FPÖ) de Heinz-Christian Strache y la Unión por el Futuro (BZÖ) de Jörg Haider- recibieron el 18% y el 11% de los votos, respectivamente, y dejaron en mínimos históricos a socialdemócratas (SPÖ) y democristianos (ÖVP).

EL PAÍS, 29 de setembre de 2.008

A això em referia.

Non bis in idem

“El liberalismo se está desplomando como se desplomó el socialismo real en 1989. Bearn Sterns, Fannie Mae, Freddie Mac, AIG, son como piedras derribadas del Muro de Berlín liberal". Aquestes no són les extravagàncies de cap visionari radical, sinó les paraules amb què Iñaki Gabilondo obria el seu informatiu el passat 17 de setembre.

La crisi econòmica ja fa mesos que ha deixat de ser una amenaça abstracta i està colpint de ple les condicions de vida de la classe treballadora. A l’Estat espanyol, el valor real dels salaris (el que té en compte l’augment del cost de la vida) és avui un 4% inferior al de fa deu anys; l’atur augmenta i torna a situar-se a nivells de finals dels noranta; alhora, el desenvolupament de l’estat del benestar espanyol segueix sent insuficient, fet que accentua ulteriorment la precarització vital de sectors cada vegada més amplis de la població.

L’abast de l’actual crisi econòmica i la seva doble component borsària i financera han motivat els continus paral·lelismes amb el crack del 29. Podem trobar-hi la mateixa matriu especuladora, mentre que la principal diferència sembla trobar-se en el caràcter dels productes sobrevalorats: productes industrials ara fa 70 anys, productes financers avui en dia. Sembla per tant recomanable mirar cap a enrere i, un cop identificades les nombroses diferències entre els dos contextos històrics, saber reconèixer-ne també els trets comuns. D’aquesta manera podríem evitar que es tornessin a cometre alguns errors que, en aquella tessitura, van aplanar el terreny a l’avenç dels règims feixistes.

D’aquesta anàlisi és d’on haurien de partir els debats de les properes assemblees d’EUiA i IU. En efecte, un dels primers riscos amb el qual cal fer els comptes és el de la divisió de la classe treballadora. La inseguretat econòmica i la creixent desconfiança en les institucions democràtiques són terreny fèrtil per a l’extensió de postures reaccionàries i per a la invenció d’un boc expiatori a qui culpar de la situació. Des d’aquest punt de vista, actituds com les del ministre Corbacho en relació a la immigració resulten especialment preocupants. Aquesta tendència només es pot contrarestar amb la presència organitzada i activa de les forces progressistes als centres de treball i als barris populars. Aquest hauria de ser, per tant, l’objectiu central dels dos processos assemblearis.

Alhora, també convé repassar quines van ser les mesures econòmiques amb què els governs de l’època van intentar superar la crisi i quins van ser-ne els resultats. D’una banda, les polítiques d’austeritat i d’equilibri pressupostari practicades a Europa van tenir efectes desastrosos. El cas del govern Brüning a Alemanya n’és un exemple paradigmàtic: sis milions de persones a l’atur van servir de rerefons a la ràpida escalada del moviment nazi. Més èxit van tenir l’increment de la despesa pública i les reformes socials del new deal estatunidenc. Però tampoc aquestes mesures van ser capaces de restituir a l’economia del país una estabilitat, que només recuperaria plenament amb la IIa Guerra Mundial.

S’han de tenir en compte aquestes experiències en un moment en què l’únic que es proposa davant la crisi és o bé la recepta neoliberal o bé una poc definida regulació del liberalisme. A les organitzacions de l’esquerra transformadora els correspon plantejar alternatives eficaces i justes a la crisi, que no propiciïn una nova crisi de majors dimensions. I, donada la delicadesa del moment, és recomanable que ho facin amb missatges clars i senzills, que portin seguretat i esperança a la immensa majoria de la població que es veu perjudicada per l’actual sistema econòmic.

Editorial de l'Avant d'octubre de 2008

Tornem-hi

El bloc ha estat aturat durant els darrers mesos. La feina a l'Avant m'ha dificultat poder-lo mantenir actualitzat.

És per aquest motiu que a partir d'ara aniré publicant aquí alguns dels articles que apareguin al periòdic, per donar-los una mica més de difusió i per poder-ne discutir amb aquells i aquelles que es deixin caure per aquí. Confio reiniciar, d'aquesta manera, una publicació més freqüent, però, com sempre, no em comprometo a cap regularitat.